No és país per a manters


Maria Dantas | Article publicat a Marx21 el 8.8.2018

Començo aquest text parafrasejant el nom de la pel·lícula “No country for old men” dels germans Coen, i l’emplaço a moltes ciutats turístiques espanyoles, sobretot a l’estiu, i a Barcelona, que va rebre 12,6 milions de turistes l’any passat, segons l’Observatori de Turisme, sent una de les ciutats més visitades de tot Europa.

Dimecres passat, 1 d’agost del 2018, van aparèixer unes imatges de carrer de la plaça de Catalunya de Barcelona, en les quals un turista suposadament va ser ferit per un manter.

És normal veure imatges de manters corrent davant de la policia a Barcelona. Moltes vegades els manters són agredits en plena llum del dia, també a la Plaça Catalunya, per exemple, com fa dos mesos quan un manter va quedar inconscient després d’una empenta de la policia (foto).


En veure aquesta foto, i després de la deriva incriminatòria dels últims dies contra els manters, moltes persones ens preguntem:

On era la commoció social?
On eren els polítics i les seves frases d’efecte?
On eren els mitjans de comunicació?
On estàs tu, quan els manters reben pals en els carrers de la vostra estimada Barcelona?

Ja són moltes cames trencades, caps obertes per les porres, contusions, caigudes, ensopegades, empentes, puntades de peu, porres elèctriques, frases denigrants i racistes, decomisos, mentides a les notícies… La veritat és que moltes hem estat testimonis directes de tot això contra els venedors ambulants, i també sabem que mai han defensat la violència com a resposta. Jo, particularment, desconec un col·lectiu més resilient.
Negres, violents, estafadors, mafiosos, terroristes

Existeix un nexe comú en el rebuig als manters negres allà on estiguin: el racisme.

Tot el discurs sobre la venda ambulant realitzada per persones de l’Àfrica negra està embolicat en el mantell del racisme, negrefòbia que moltes vegades ve amb un plus d’islamofòbia, aporofòbia, xenofòbia, però l’eix comú és el racisme.

Països com Brasil i l’Argentina , per exemple, en els quals la venda ambulant està a l’ordre del dia i sempre ha estat acceptada socialment, a més amb un atapeït vel per part de les administracions locals, ara estan utilitzant polítiques molt repressores contra els manters, majoritàriament en senegalesos, nigerians i haitians. A Itàlia (Florència) van assassinar a trets un venedor ambulant senegalès, en un atac racista. A Espanya ( Madrid ), un manter va morir a Lavapiés després de ser perseguit per la policia. A Catalunya ( Salou ), un manter senegalès va morir durant una batuda policial a casa seva – l’11 d’agost es compleixen 3 anys dels fets -, i a Barcelona hi ha moltíssims casos de violència policial cap al col·lectiu manter encara sense investigar.
Estadístiques impossibles

Les institucions treballen amb estadístiques. Recol·lecten denúncies de gremis de comerciants i denúncies de vianants. Recopilen i interpreten dades.

Hi ha denúncies per part dels manters, sí, n’hi ha, amb el suport d’entitats com SOS Racisme i Irídia, per exemple. Hi ha moltes denúncies fetes, moltes d’elles arxivades i judicis perduts. No obstant això, la violència racista quotidiana cap als venedors ambulants queda impune, no entra en les estadístiques, perquè no posen denúncies. Tenen por. Viuen en situació administrativa irregular, fugen de la Policia, i l’últim que farien seria acostar-se com qualsevol ciutadà a una comissaria a denunciar la violència policial, les escopinades dels racistes, o les frases denigrants que escolten diàriament, entre d’altres. És més, legalment a l’Estat no se’ls considera ciutadans.

La llibertat de moviment, que els manters no tenen.

Pensa: Necessites suport d’una entitat per anar a la comissaria del teu barri a posar una denúncia si ets víctima d’un delicte? Perquè la Justícia es mogui, necessites que t’abracin?

Hem d’exigir aquests drets, per a tothom.
Que arriben les eleccions!

El discurs racista i xenòfob per part dels polítics de l’extrema dreta europea omple els diaris i les televisions; es va impulsant el relat “nosaltres” i “ells”, que els grups neonazis en auge aprofiten per sortir als carrers sense cap inconvenient. L’entrada de partits polítics d’extrema dreta en els poders legislatiu i executiu de diversos països europeus en els darrers anys i les seves polítiques de tolerància zero a les fronteres ha propiciat un enduriment dels programes de partits de dreta, centre dreta i, tristament, d’una part de l’esquerra.

Veiem canvis importants i de fons en les polítiques migratòries, que van des d’uns retocs fins al tancament total de les portes d’Europa. Itàlia, Hongria, Dinamarca, Àustria, Grècia són exemples.

A l’Estat espanyol hem assistit atònites a les declaracions dels líders dels principals partits de dretes, Pablo Casado (PP) i Albert Rivera (C’s); també hem pogut llegir declaracions al més pur estil Trump del vicealcalde d’Alacant, fa escassos dies.

Tancament de fronteres, CIEs, anul·lació de la Sanitat Universal, batudes pel perfil ètnic, devolucions en calent, vols de deportació, i un llarg etcètera.
Els bons i els dolents

Quan ocorren successos en què una persona immigrant apareix com a suposada autora del crim, no triguen a sortir comunicats, concentracions, manifestacions, en caràcter clarament justificatiu, de ” mea culpa “, de “no en el meu nom”, de la mateixa comunitat.

Per què sempre les migrants hem moralment de justificar-nos a la societat? Per què hi ha una necessitat imperiosa d’intentar quedar bé amb la “societad d’acollida”?

Amb això no vull banalitzar la violència, ni de bon tros, vingui d’on vingui, sinó fer una reflexió més profunda sobre la realitat que vivim a les ciutats, sobre la invisibilitat d’una part precària dels nostres veïns i veïnes, que pateix racismes de tota mena, però sobretot vull parlar de dignitat.

Posar-se a la defensiva, no mirar les causes històriques i evidents dels fets, fer una política de separació entre bons i dolents, unit a l’enorme i molt perillós grau de criminalització cap al col·lectiu manter, pot ser una bomba de rellotgeria. Pel que és una responsabilitat de totes prendre partit públicament i exigir respecte, serenitat, solidaritat, presa de decisions basades en els drets bàsics de la persona.

M’agradaria veure una majoria social en els carrers i en les xarxes, defensant el dret a la integritat física d’uns negres, sense papers, pobres, que van arribar en vaixell buscant refugi, i que busquen la vida venent al carrer, el que, segons un polític, persones que “embruten” la ciutat.

Creix exponencialment el discurs racista i feixista contra la població migrant i refugiada. Cal prendre partit en contra d’això i explicar les misèries del sistema de la (no) acollida i les seves conseqüències socials.

Un repàs per la història recent

Fa uns 13 o 14 anys l’Estat espanyol va construir una doble tanca metàl·lica de filferro espinós dotada de càmeres, torres de vigilància, raigs infrarojos i sensors tèrmics, vigilada permanentment per la guàrdia civil a Melilla, i va augmentar considerablement el control d’entrada a la frontera sud, Ceuta i Melilla, posant en marxa el Sistema Integrat de Vigilància en l’Estret i alta mar (SIVE) per detectar les embarcacions que intentaven arribar a la costa espanyola.

A causa del “tancament” de les costes marroquines, hi va haver un retorn perillosíssim a l’anterior ruta migratòria des del continent africà cap a les Illes Canàries, i el 2006 vam començar a veure per la tele l’arribada diària de piragües a les Canàries, que sortien des de Mauritània, Guinea i el Senegal. El viatge durava prop d’una setmana i hi cabien unes cent persones a cada embarcació. La ruta era d’uns 1.000 km, i de cada 3 piragües que intentaven arribar a Europa per aquesta ruta, naufragava 1, segons la Guàrdia Civil de Costes. L’any 2006, van arribar 31.000 persones procedents de països subsaharians, de les quals 7.000 van ser deportades als seus països d’origen o de trànsit, amb falta de mecanismes per identificar les persones refugiades i facilitar el seu accés a l’asil. Les altres van ser traslladades a altres comunitats autònomes.

Explicava en l’informe d’Amnistia Internacional del 7 de juliol de 2006: “… a principis del mes de juny de 2006, les autoritats espanyoles tornaven a 99 ciutadans senegalesos al seu país d’origen en un avió des de Fuerteventura. Segons els mitjans de comunicació, en arribar a l’aeroport de Dakar van denunciar el tracte rebut. El govern del Senegal ha anunciat oficialment que suspenia les repatriacions pactades amb Espanya , perquè els seus nacionals havien viatjat enganyats amb informació que se’ls traslladava a una altra ciutat espanyola, i perquè, pel que sembla, aquestes persones havien estat emmanillades amb una cinta plàstica durant el viatge“.

Espanya es va quedar gairebé sense acords amb països africans per a la devolució d’immigrants, de manera que les persones que arribaven a les Illes Canàries eren enviades a la península. En aquella època no existia un programa d’”acollida” i els trasllats a península consistien, únicament, en documentar els traslladats amb l’ordre d’expulsió i abandonar-les pels carrers de la capital o d’una altra ciutat espanyola, on malvivien en places públiques, en una situació de gran precarietat, vulnerabilitat, i abocats a l’exclusió social. A Catalunya van arribar unes 1.000 persones l’any 2006, la majoria homes del Senegal, seguit de Mali, Guinea Bissau, Gàmbia, Costa d’Ivori, Guinea, Mauritània, Angola, República del Congo, Libèria i Sierra Leone. Les autoritats espanyoles assumien que totes les persones que arriben eren immigrants econòmics, invisibilitzant totalment a les refugiades, sense permetre’ls l’accés a un procés d’asil segons la legislació internacional. Arran d’això, la gran majoria va caure sota les urpes de la Llei d’estrangeria espanyola. Moltes d’aquestes persones són avui els manters de Barcelona .
Sindicat Popular de Venedors Ambulants

Així es defineix una de les més importants lluites socials d’Europa, actualment:

“Som manters; treballadors migrants i lluitadors que davant el racisme i la violència institucional que patim quotidianament hem decidit organitzar-nos per lluitar pels nostres drets”.

El 9 d’agost del 2018, en el mateix lloc dels fets de la Pl. Catalunya, el Sindicat popular de venedors ambulants fa una roda de premsa, i la seva convocatòria diu el següent:

El motiu d’aquesta convocatòria és explicar als mitjans de comunicació els fets ocorreguts el dia 1 d’agost de l’2018 a la Plaça Catalunya de Barcelona.

Davant la gran dificultat de fer arribar la nostra versió dels fets, volem desmentir, desmuntar tot el que s’ha vehiculat, i trencar amb el discurs difamatori contra els manters de BCN.

Molts mitjans de comunicació ens han trucat per saber la nostra versió, però en adonar-se que les nostres explicacions són bastant clares i creïbles, s’ha intentat novament difamar, mentre veiem que la versió del suposat agredit nord-americà s’està vehiculant en totes les televisions, i sense retallades.

La Vanguardia intenta manipular la nostra versió buscant una tercera persona (dona). Antena 3 va venir a escoltar la nostra versió, va gravar 7 minuts i va treure només 7 segons absolutament esbiaixats i sense cap paraula de la nostra explicació dels fets.

Convidem a totes les entitats que sempre ens han donat suport, a que ens acompanyin durant la roda de premsa amb les seves pancartes i cartells, el 09 d’agost, i que fem una gran difusió per contrarestar la versió i el discurs de l’odi.


Per a més informació:

Mail: sindicatomantero@gmail.com

web: http://manteros.org

Facebook: https://www.facebook.com/SindicatoPopulardeVendedoresAmbulantes/

Twitter: @sindicatomanter
Referències bibliogràfiques

Amnistía Internacional (2005). Frontera Sur. El Estado da la espalda a los derechos humanos de los refugiados e inmigrantes. Madrid: Amnistía Internacional.

CEAR (2006). La situación de los refugiados en España. Madrid: Editorial Catarata.
Referències de premsa

El País, 26 agosto 2006.

Portal Desacato, 02 abril 2018

Pagina12, 21 abril 2017

Eldiario.Es, 06 marzo 2018

Eldiario.Es, 12 agosto 2015

El Salto, 15 MARZO 2018


Referències audiovisuals:

Sindicato popular de vendedores ambulantes: “5” mentiras sobre los manteros.

Maria Dantas forma part de la xarxa Marx21, a més de ser activista en Tras La Manta i UCFR.

Comentaris

Entrades populars